Coworkers sèniors

Fa poc menys d’un any i mig vaig entrar en contacte amb el món emprenedor per primer cop. Després de finalitzar les meves pràctiques en una universitat australiana amb seu a Barcelona, ​​vaig començar a treballar en una startup nascuda tres mesos abans de la meva incorporació i la fundadora tenia la mateixa edat que jo, 23 anys en aquell temps.

L’empresa tenia la seva seu a la incubadora d’empreses finançada per l’Ajuntament de Barcelona. Es tracta d’un espai compartit que allotja, a un preu més que raonable, unes 50 empreses joves durant un màxim de tres anys perquè puguin créixer i consolidar-se. A l’arribar-hi m’esperava un ambient més semblant a un campus universitari que a un lloc de feina, ple d’emprenedors de vint anys jugant a futbolí i prenent cerveses els dijous a la tarda. Res més lluny de la realitat. Ràpidament em vaig adonar que havia idealitzat el concepte d’emprenedor/a, en part per culpa de la pel·lícula La xarxa social, que tracta sobre els inicis de Facebook. Encegat pel meu “millenialisme” agut, em va sorprendre que la majoria de fundadors a la incubadora superessin els 40 anys. Avui

 

 

“El fet que gran part d’emprenedors/es que veia al meu voltant tinguessin l’edat dels meus pares em va trencar totalment els esquemes”

 

Segons dades recollides pel GEM (Global Entrepreneurship Monitor), el 2019 l’edat mitjana de l’emprenedor potencial a Espanya va ser de 37,3 anys, mentre que la mitjana d’edat dels empresaris consolidats va ser de 49,5 anys. Al nostre país, els homes emprenen més que les dones, tot i que les diferències tendeixen a ser menors, reduint-se així la bretxa de gènere en l’emprenedoria espanyol. Les últimes xifres reflecteixen que el 53,1% d’emprenedors són homes i el 46,9% dones.

En el seu moment no era coneixedor d’aquestes dades i el fet que gran part d’emprenedors/es que veia al meu voltant tinguessin l’edat dels meus pares em va trencar totalment els esquemes.

Recentment ha pres força el terme “oldtrepreneur”, que fusiona les paraules angleses old (gran, vell) i entrepreneur (emprenedor). Es refereix als/les professionals majors de 50 anys que decideixen emprendre un negoci per primera vegada a la vida. Aquest concepte va néixer el 2018 al Regne Unit per donar nom a una tendència a l’alça: cada vegada són més les britàniques que capitalitzen la seva pensió de jubilació per crear empreses.

 

 

“Si Carlos Sainz, guanyador del Dakar, s’hagués presentat a una entrevista de feina en qualsevol empresa per a qualsevol posició, creuen que hagués passat inadvertit que té 57 anys?”

 

Tal com vaig dir en l’últim article que vaig publicar en aquest blog, no sóc gens partidari de les etiquetes, i molt menys quan es tracta de l’edat (qui decideix si algú és vell o jove?). Fa uns dies, després que Carlos Sainz guanyés el ral·li Dakar als seus 57 anys, vaig llegir una publicació de LinkedIn d’un consultor de recursos humans molt reveladora. Diu així: “Si Carlos Sainz s’hagués presentat a una entrevista de feina en qualsevol empresa per a qualsevol posició, creuen que hagués passat inadvertit el fet que té 57 anys? Perquè aquest detall no li ha impedit tornar a preparar-se amb l’exigència física i psicològica a la qual s’exposa tot pilot, ni jugar-se la vida per les dunes del desert.” En definitiva, l’edat no és cap barrera ni a nivell laboral ni de emprenedoria, i és responsabilitat de totes acabar amb els estereotips.

Jo gaudeixo cada dia aprenent dels/les coworkers “seniors” a CREC Coworking. Persones com Alan Cuadras, que ha aixecat diversos negocis d’èxit en l’entorn digital, Pablo Gómez, un destacat publicista que ha creat diversos projectes en el sector del branding i el disseny publicitari, o Jean-Paul Devai, que ha creat desenes d’empreses al llarg de la seva vida i que diu que té més ganes que mai d’emprendre, que és el que més li diverteix. Escoltar-los un luxe i un deure per als més joves. I tenir-los en CREC és un veritable privilegi.