Ja he emprès: i ara què?
Som a l’era dels emprenedors, d’això no n’hi ha dubte.
Des de fa uns anys, en part pel canvi de cultura de les noves generacions i en gran part per la situació econòmica, està a l’ordre del dia allò que anomenem “emprendre”. Però avui m’agradaria comentar amb vosaltres la següent passa: què passa quan has emprès?
1. Anem a emprendre.-
Si mirem el significat d’aquest “emprendre”, veiem que és una cosa així com “començar un negoci, especialment si comporten dificultats o perill”. Crec que gairebé tots els que hem pujat a aquest vaixell, estem d’acord amb aquesta definició (sobretot amb la dificultat i el perill, oi?).
Si cerquem per internet o anem a una xerrada d’orientació professional, ens diran que és molt dur, però meravellós alhora, perquè som els nostres propis caps, manem sobre la nostra empresa, prenem les nostres pròpies decisions… Coses així.
Y és tot ben cert, no dic pas que no. Del que se’n parla menys és d’aquesta dificultat o perill. I de la por. O, millor dit, de les pors: al fracàs, a la ruïna, a les males decisions…I mil aspectes més.
2. ¡OMG! Ja hem emprès.-
Un cop passada la primera època, hem plorat d’emoció amb el nostre primer (i segon i tercer) client, ens hem emprenyat amb el govern per tots els impostos que paguem i hem hagut de fer front a diverses decisions errònies, ¿què passa?
He comentat aquest fet amb diferents companys del CREC i m’ha agradat molt comprovar que tothom pensa diferent.
Per un costat, m’he trobat els que pensen que emprendre és una actitud i, per tant, mai deixem de fer-ho. L’equip de Kokedama Soul m’expliquen que, en totes les fases del seu negoci, hi ha nous projectes, pel què no deixaran d’emprendre. Igual que el Carles i la Marta, que pensen que un neix emprenedor, que no es fa, i que és una qüestió d’actitud davant dels reptes.
A l’altre costat, les noies de Mimètic Bcn em donen un concepte més empresarial. Veuen un punt d’inflexió al moment en què un negoci creix i es fa necessari canviar l’estructura del mateix. Una diferencia entre el moment en què emprens i la situació a la que arribes quan acompleixes els primers objectius i, per tant, és necessari evolucionar.
En mig de tot, tinc als qui no es senten ni emprenedors ni empresaris. Alice diu que ella no es sent identificada ni per un bàndol ni per l’altre, que és fotògrafa i videomaker, res més (i res menys!). En canvi, Vicenç, de Noûs Camins Formació, em comenta que ell és generador d’activitat (m’ha encantat), que va començar a sentir-se emprenedor quan el seu projecte va començar a generar ingressos i que, fins que no hi porti tres anys, no podrà considerar que el seu negoci hagi madurat el suficient per deixar de ser emprenedor “junior”.
3. En resum…-
La conclusió després de parlar amb tots ells, és que és igual si ens nomenen emprenedors, empresaris o freelances. Tots som persones que estem desenvolupant els nostres projectes, que el què importa és que darrere dels nostres projectes, i el més important és que darrere dels nostres negocis hi som nosaltres, treballant molt per començar-los i, el més difícil, per mantenir-los dia a dia.
Això sí, el que sí que som tots és crecworkers, i això és un autèntic plaer 😉
No Comments