Avui parlem sobre l’art de procrastinar – Josep Darnés

Quan vaig acabar La Burbuja Terapéutica, em vaig proposar publicar dos o tres llibres més. Així, només em quedava escollir una temàtica nova a què pogués aportar la meva visió, fer-me un índex de capítols i escriure fins a acabar-lo. Fàcil, no? Però qui s’hagi enfrontat a la tasca d’escriure haurà vist que fem qualsevol cosa per tal de no enfrontar-nos a la pàgina en blanc. Malgrat ja tenia una temàtica més o menys clara, passaven els dies, les setmanes i no aconseguia avançar amb el llibre. I aquest tipus de bloquejos comporten una infinitat de sentiments de culpa i frustració.

Qui em coneix sap que tinc molt poca fe en aquests manuals d’autoajuda per augmentar la productivitat o gestionar millor el temps. En canvi, de tant en tant trobo alguna proposta interessant que encaixa amb el meu fluixisme productiu. Aquest és el cas de l’ideari del filòsof nord-americà John Perry, que proposa la procrastinació estructurada com a manera de gestionar la capacitat il·limitada per a posposar tasques. Si ets un dels molts procrastinadors compulsius que hi ha al món, segurament llegiràs l’article per evitar fer altres tasques que són més urgents. O no.

 

El arte de procrastinar

 

“Qualsevol persona por fer qualsevol quantitat de feina, sempre que no sigui la feina que se suposa que ha de fer en aquell moment”, Robert Benchley

 

Abans que res, Perry deixa molt clar que el què has estat fent fins ara – intentar superar desenes de vegades la teva procrastinació – no és recomanable. Això és perquè a més de ser molt difícil, fracassar en l’intent et generarà una major culpabilitat. També assenyala que un procrastinador no és un gandul, sinó algú que per diverses raons no pot deixar de procrastinar.

Aquestes raons s’emmarquen bàsicament en dos grups: El primer és que simplement no tenim ganes de fer aquesta tasca, per feixuga o incòmoda. I el segon és que pel nostre afany de perfeccionisme, la posposem per por que no surti tan perfecte com voldríem. En general, procrastinem en ambdues tasques, pero normalment ho fem més per un motiu que per l’altre. En el meu cas, però, crec que estic al 50% i evito les tasques per les dues raons.

Sobre el tema del perfeccionisme, Perry no té cap solució gaire original realment. Suggereix que no ens queda altra opció que donar-nos el permís de fer una feina menys que perfecta, en comptes d’esperar fins que hagi passat el termini. Això és més o menys el que solem fer amb aquestes tasques que tenen un deadline i que deixem per a últim moment. Com em deia un cap workaholic que vaig tenir fa uns anys: “Les coses es poden fer ràpid o es poden fer bé“.

I una altra recomanació de Perry, ja coneguda per tot el món però que també serveix d’ajuda per als procrastinadors, és la d’anar “partit a partit”: Dividir la tasca en petits elements i disposar les condicions que ajudin a això. Aixo es trasllada en no quedar-se a casa si hem d’acabar un escrit, posar música si ens ajuda a focalitzar, bloquejar l’ús del mòbil, ajuntar-nos amb no-procrastinadors en els projectes en equip…

 

“L’home és un animal racional, diuen. Tota la meva vida he buscat proves que sustentin tal afirmació”, Bertrand Russell.

 

“L’home és un animal racional, diuen. Tota la meva vida he buscat proves que sustentin tal afirmació”, afirmava Bertrand Russell. I és cert que resulta com a mínim curiós que les persones, essent tan racionals com presumeixen, deixin un munt de tasques per més endavant. A més, amb un ventall d’excuses com “treballo molt millor sota pressió” o “no havia tingut temps fins ara”. Doncs bé, John Perry, com a professor de filosofia de la Universitat d’Stanford, s’estranyava de tenir fama entre els seus col·legues de tirar endavant un gran número de projectes, malgrat sentir-se un procrastinador reconsagrat.

Investigant el perquè d’aquesta paradoxa, va arribar a la conclusió que era un procrastinador estructurat, una persona que posposa de manera productiva: Aconsegueix fer moltes coses deixant de fer-ne d’altres. (Torna a llegir-ho fins que et quedi clar el concepte). A mode d’exemple explica que el seu llibre és el resultat d’una procrastinació estructurada: El va escriure per no fer altres tasques que tenia pendents. La idea clau que assenyala Perry és que procrastinar no equival a no fer absolutament res. Es tracta de realitzar tasques oportunes i importants, sempre que siguin un mitjà per no fer quelcom encara més important.

En paraules de Perry, es tracta d’organitzar les tasques de manera que treguin rendiment a aquesta jerarquia. “Al cap, o fins i tot escrita a algun lloc, hi ha una llista de coses que volem realitzar, anotades segons el seu ordre d’importància. Fins i tot és possible que l’anomenem com la nostra llista de prioritats. Les tasques més urgents i importants apareixen a dalt de tot. Però també n’hi ha d’altres que val la pena fer i estan més avall a la llista. Fer-les es converteix en un mitjà per a no fer les que estan més amunt.

 

Procrastinar Josep Darnés

 

“Hem passat del “mai deixis per a demà allò que puguis fer avui” al “Mai facis una tasca que podria haver desaparegut demà”

 

Aquesta idea que pot semblar molt banal es converteix en un sistema d’autoengany que funciona així: A dalt, cal col·locar les tasques més importants que semblin tenir un termini d’entrega ben definit, però que en realitat no ho són tant. Aquestes tasques urgents ens solen apressar tant que ens motiven a fer altres coses igual o més útils. Per exemple, mentalment situo dalt de tot aquell e-mail que porto dies evitant respondre sobre un tema que em fa molta mandra. És important inflar la importància de respondre per, així, si ets un procrastinador de veritat, evitar fer-ho i dedicar-te a tasques molt més agradables. L’escriptura d’un post per aquest blog (et convido a llegir “La teva idea és important, però no tant com creus” i “No siguis un coworker com jo”) o mirar a YouTube aquell TED Talk sobre paleodieta són clars exemples.

Tenir tasques no importants a la llista és la nostra font de motivació per a fer coses. Sinó es corre el perill de tornar-se un veritable gandul i no fer res, ja que de la llista… No ens motivarà res! A més, un avantatge divertit d’aquest mètode és que una tasca important moltes vegades desapareix. Ja sigui perquè realment no era tan important o perquè simplement amb els temps ens adonem que ja no és necessària. Amb això, la vella dita: “Mai deixis per demà allò que puguis fer avui” es reformula per al procrastinador estructurat: “Mai facis una tasca que podria haver desaparegut demà”.

A nivell pràctic, Perry explica que existeixen dues maneres d’organitzar-se: horitzontalment i verticalment. En general, el procrastinador avança amb una organització horitzontal: Té les tasques col·locades en paral·lel, ja sigui amb finestres obertes o apilades sobre la taula. Així es pot anar saltant d’unes a altres i les més abandonades poden enviar senyals que necessiten ser ateses. Ho fem així ja que si guardem i tanquem alguna cosa dins d’una carpeta, mai més tornarem a obrir-ho. O en cas de fer-ho, ens costarà horrors reprendre un projecte inacabat.

 

“El procrastinador estructurat potser no és l’ésser humà més efectiu, però pot aconseguir coses que es podrien haver perdut amb un règim més estructurat”, John Perry.

 

Per altra banda, les persones poc procrastinadores solen ser organitzadores verticals: Comencen una tasca, l’acaben i la guarden per passar a la següent. Com vam apuntar la principi, aquests dos tipus d’organitzadors es poden complementar. Com a procrastinadors estructurats podem estar fent unes tasques menys importants, en comptes de les que suposadament hauríem d’estar fent. Però al final, resulten inclús de major valor que aquestes o altres coses menors. Això podria ser comprar l’esmorzar per a tot l’equip o organitzar algun tipus d’esdeveniment, que redunda en uns intangibles molt beneficiosos per al bé del projecte.

Com el procrastinador és tot sovint un incomprès, Perry li recorda que se’n cuidi de no caure en l’arrogància de no poder ser controlat pels demés. Podria irritar molt a la resta del seu equip. Ans al contrari, és molt recomanable una bona dosi d’humilitat i de reconeixement de la dificultat per no complir amb una organització vertical de les tasques. Conclou que: “El procrastinador estructurat potser no és l’ésser humà més efectiu del món. Però en deixar que les seves idees i energies flueixin espontàniament, pot aconseguir tot tipus de coses que es podrien haver perdut d’adherir-se a un règim més estructurat. I a més, acceptant que un és un procrastinador reconegut, podem reduir la culpabilitat i automenyspreu per no saber produir al mateix temps que els afortunats no procrastinadors. I és que com va dir Mark Twain: “Mai deixis per demà allò que puguis fer demà passat”.

Josep Darnés

josepdarnes@gmail.com

Josep Darnés (Figueres, 1976) és un enginyer de camins, té un màster de Digital Business a ESADE i és coworker de CREC. Ha projectat obra pública, ha dirigit videoclips, ha viscut a diversos països i ha estat addicte a l'autoajuda i al creixement personal. Sobre aquest tema ha publicat recentment el llibre "La burbuja terapéutica" (Arpa Ediciones, 2018). Ara, a més d'escriure un segon i tercer llibre, organitza punk talks i fa memes. Pots visitar el seu web a: http://josepdarnes.com/

No Comments

Post a Comment
Call Now Button