No siguis un coworker com jo - Josep Darnés | CREC

No siguis un coworker com jo – Josep Darnés

“El pitjor coworker del món”. Ja està. Final del post. Aquest seria el resum del meu article. Parafrasejant el fantàstic àlbum de Sidonie, m’autodenomino irònicament d’aquesta manera. I en aquest post entendreu perquè.

El coworking va ser un invent que va sorgir durant la crisi econòmica. I és que ja se sap que les dificultats aguditzen l’ingeni. Amb la crisi, els arrendataris de les oficines no podien fer-se càrrec del lloguer de l’espai, així que van decidir compartir-lo amb altres persones per compartir despeses. Malgrat als anys 90 ja hi havia a Berlin els primers espais flexibles de taules i treballadors de diferents disciplines, es considera que el primer coworking de la història va aparèixer al 2005 -Oh, sorpresa!- a Silicon Valley.

Va ser quan un emprenedor anomenat Brad Neuberg va tenir dues necessitats: Compartir el lloguer de l’espai en què s’allotjava la seva startup per poder fer front als problemes financers pels que passava i desenvolupar un sentit de “comunitat de treball” sense perdre la sensació de llibertat i independència que la seva nova empresa requeria. Aquest tipus d’espai va triomfa i es va extendre els mesos següents per moltes altres ciutats d’Estats Units i ràpidament va saltar a Europa. Londres va ser la ciutat on es van obrir els primers coworkings del continent. 5 anys més tard ja s’havien obert 2.000 coworkings a tot el món i la forma de treballar havia canviat per sempre.

 

 

El creixement d’aquest tipus d’espais es deu als diferents avantatges que ofereix però es podria resumir d’una manera general: Es tracta de l’opció més flexible per a aquells emprenedors o empreses que busquen un lloc de feina de manera inmediata a un preu raonable amb la possibilitat de connectar amb altres professionals. A més, per a persones com jo, que treballem la major part del temps soles, ens proporciona un lloc i una estructura en la que mantenir sota control l’entropia a la que tendeix tot ésser humà sense un cap. Malgrat això, he de ser autocrític i reconèixer que, d’entre tots els avantatges que ofereix el coworking, n’aprofito ben poques. És per això que sóc un model a-no-seguir. A continuació. detallo 5 motius per a justificar la meva contundent afirmació:

 

1. “No em sé els noms dels coworkers amb qui em creuo cada dia”

 

Networking. Ampliar la xarxa de contactes. Fer amics. Digues-li com vulguis. El networking és una de les principals possibilitats que ofereix un coworking, sobretot si és un dels grans com el que em trobo jo. Aquest fet, el de reunir en un mateix lloc talent diversificat, els converteix en si mateixos en llocs atractius per a treballar, és aprofitat per les mateixes empreses per atraure més talent a les seves plantilles. Dubto que es puguin sentir seduïdes pel meu! No he generat sinèrgies ni em mostro molt predisposat a fer-ho. I això que CREC Connect brinda una gran oportunitat per a associar-se, començar projectes nous i enriquir-se amb grups de persones tan heterogenis. Insisteixo a no-ser-un-coworker-com-jo.

 

2. “Assisteixo al coworking durant les últimes hores de la jornada, quan hi ha menys presència de coworkers”

És cert que un dels principals avantatges d’un coworking és la flexibilitat dels seus horaris, i més enllà dels propis d’obertura i tancament del mateix, molts coworkers entren i surten segons les seves conveniències. Això és així tret que requereixin d’un horari fixe d’oficina, tant per si es tracta d’atenció al públic o de treball en equip. Justament aprofito les últimes hores de la jornada laboral, entre 17 i 21 hores concretament, en les que el coworking està més tranquil. Aquesta total llibertat també té la seva contrapartida: no aprofitar els moments de màxima afluència de coworkers per relacionar-se més i evitar l’aïllament físic i psicològic que suposa la feina des de casa d’un freelance. A més, no mantenir uns horaris fixes dóna lloc a una major pèrdua de control de la feina i per tant… De productivitat! Així que faràs bé de portar els mateixos horaris que la resta i no aparèixer a les 5 de la tarda.

 

3. “He assistit a molts pocs esdeveniments socials organitzats pel coworking”

Quan portes temps com jo a un coworking entens la idea de “crear comunitat” que es fomenta entre els coworkers – a priori desconnectats entre ells- perquè sorgeixi el sentit de pertinença que tots necessitem tenir. De fet, per a molts com jo, amb feines freelance, venir al coworking fa més agradable la feina en soledat i és habitual que el mateix coworking organitzi esdeveniments com vermuts o sopars trimestrals. Com ja podeu suposar, n’he assistit a ben pocs, ja sigui per les meves pròpies badades o simplement perquè sóc una mica gandul com per ser un coworker de profit.

 

 

4. “Els migdies sempre marxo a dinar a casa”

 

Seguint amb la idea de conèixer nous professionals, portar el tupper al coworking és un dels més efectius per augmentar els vincles. La meva excusa és que no m’agrada el menjar re-escalfat, així que intento menjar sempre a casa meva (influeix, és clar, que visc prop del CREC Eixample). Malgrat això, admeto que portar el tupper al coworking és una de les accions que més facilita les relacions amb la resta de coworkers. Inclús en sé d’algun que ho fa expressament tot i poder dinar a casa per a conèixer una mica més la resta de coworkers. A més, tornar a casa al migdia té el perill de que allà conclogui la jornada: les distraccions es multipliquen, la mandra es dispara, la migdiada es pot allargar en excés o directament perds la tarda amb les coses més absurdes (aquí cadascú en sabrà les seves!). De fet, està demostrat que treballar en un ambient de treball comunitari augmenta la productivitat i la creativitat, i l’aïllament del teletreball des de casa pot resultar en molts casos contraproduent.

 

5. “A aquestes alçades, encara no tinc clar tot el que ofereix el coworking!”

 

A la vida, moltes vegades perdem oportunitats per pur desconeixement o, simplement, per no preguntar i informar-nos. I això que els community builders insisteixen a què això no passi! Però s’han trobat amb algú dur de pelar. És probable que el meu coworking ofereixi majors possibilitats que les més bàsiques que ja gaudeixo, i jo no les estic aprofitant. Per exemple, sé que tots els coworkers podem treballar des de qualsevol dels tres espais: Eixample, Poble Sec i Sabadell. Això suposa una gran oportunitat per a connectar nous professionals… Però sóc reincident, i sempre m’acabo quedant al primer. Per CREC passen centenars de persones cada any, entre les que sovint es poden generar col·laboracions i oportunitats de les que no en sóc ni conscient.

Com veieu per tot l’explicat, no sé si arribo a la categoria de coworker. Més aviat m’hauria de dir coplacer o cospacer, ja que en realitat faig poc més que compartir un espai amb altres persones. Però tinc clar que no canviaria el meu lloc de feina per cap motiu. Malgrat no ser un coworker convencional, gaudeixo del coworking i sé que quan vulgui puc gaudir de totes les seves possibilitats. Això sí, tinc una recomanació bàsica a fer-te per si estàs pensant a venir: No siguis un coworker com jo i treu-li partit als seus serveis.

Josep Darnés

Josep Darnés

josepdarnes@gmail.com

Josep Darnés (Figueres, 1976) és un enginyer de camins, té un màster de Digital Business a ESADE i és coworker de CREC. Ha projectat obra pública, ha dirigit videoclips, ha viscut a diversos països i ha estat addicte a l'autoajuda i al creixement personal. Sobre aquest tema ha publicat recentment el llibre "La burbuja terapéutica" (Arpa Ediciones, 2018). Ara, a més d'escriure un segon i tercer llibre, organitza punk talks i fa memes.

No Comments

Post a Comment

 
Call Now Button